MIQUEL MERCÈ

Quarentena

MIQUEL MERCÈ

« Vet aquí la vida, un experiment que en la seva major part no he abordat encara, i que en res em beneficia que d’altres l’hagin provat.»

(H.D. Thoreau)

«Here is life, an experiment to a great extent untried by me; but it does not avail me that they have tried it. » (H.D. Thoreau)

CAT

Una instal·lació que materialitza la complexitat viscuda durant el confinament, amb les finestres com a únic contacte amb l’exterior; i, que d’altra banda qüestiona com hauria de ser l’arquitectura (i l’urbanisme) en el futur, per viure de la millor manera possible i amb total simbiosi amb la natura.  

Durant el 2020 es va viure una situació excepcional que encara -en certa mesura- continua. Aquesta “nova realitat” canviant i incerta, deixa enrere llargues setmanes de confinament a casa, quan les finestres van esdevenir “obertura” en tots els sentits. 

Mercè estableix a partir de la finestra -única obertura i connexió entre dins i fora, l’interior i l’exterior, el privat i el públic, l’interiorisme i l’urbanisme, la domesticitat i el paisatge. Una relació de vegades oberta, complexa, íntima… que vol reflectir, a través de la fotografia, l’experiència i vivència personal d’una situació excepcional que quedarà en la memòria col·lectiva.

Miquel Mercè, explora com artista, però també com arquitecte, com seria una ciutat amb completa relació, integració i respecte amb la natura. Per això proposa un conjunt de quaranta cases de ferro que porten a l’extrem el concepte de “viure a la natura”, on l’arquitectura no només s’integra i forma part de l’entorn natural, sinó que amb el temps s’hi va fonent.

Una instal·lació que confronta dues temporalitats, passat i futur, i que relaciona en un entorn privilegiat, però a proximitat del nucli urbà, fotografies “sensibles” preses durant la quarantena amb quaranta cases (un barri) que serà part integrant del bosc.

ENG

This piece objectifies the complexity of confinement times when we only had windows as a means to contact the outside. It also questions how architecture (and urban planning) should be in the future, to live as good as possible and in total harmony with nature. 

During 2020 we lived an exceptional situation that still remains —to some extent. This unpredictable and uncertain “new reality” leaves behind long confinement weeks at home, when windows became “openings” in every sense. 

Mercè establishes a relationship based on the window, the only opening and connection between inside and outside, private and public, interior design and urban planning, and domesticity and landscape. Such a relationship sometimes is open, complex, intimate… and it aims to reflect, through photography, the personal experience in an exceptional situation that will remain in our collective memory.

Miquel Mercè explores not only as an artist, but as an architect as well, how would a city be if it were related, integrated, and respectful with nature. For that reason, he proposes a group of forty iron houses taking to the extreme the concept of living in the wilderness. The architecture does not only integrate and become a part of the natural environment. It also blends in it over time.

His work confronts the past and the future connecting in a privileged environment, but close to an urban area, “sensitive” pictures taken during the quarantine with forty houses (a neighborhood) that will become an integral part of the forest.