Diego ORIHUELA

(PER)

 

The Autoinmune
Wonderer

web

Diego orihuela

« La vida que els homes elogien i consideren reeixida no és sinó una de les moltes possibles. Per què exagerar la seva importància en detriment de les altres?.»

(H.D. Thoreau)

«The life without men praise and regard as successful is but one kind. Why should we exaggerate any one kind at the expense of the others? »

(H.D. Thoreau)

CAT

Durant els primers mesos de quarantena,  la primavera del 2020, les xarxes socials i els xats col·lectius van passar per sobre els mitjans tradicionals, com a plataforma per bescanviar i compartir la informació. 

Entre les moltes novetats que van inundar les pantalles aquells primers mesos, destaca la idea de “la natura es recupera”, reforçada per l’albirament de dofins al Bòsfor o de cignes a Venècia. Animals que “tornaven” als seus territoris històrics i dades quantitatives sobre la disminució de la contaminació a les grans ciutats semblaven símptomes que confirmaven que “nosaltres som el veritable virus”. 

Aquesta visió té dos eixos importants. En primer lloc, parteix de la noció romàntica d’una naturalesa que tendeix a tornar a l’harmonia si la deixem. Aquesta visió és relativament nova i forma part de les concepcions ecosistèmiques de principis del segle XX. En realitat, l’ecologia contemporània entén que no hi ha harmonia en els processos antròpics de la natura i que la idea d’equilibri propi és més una idea que una realitat. 

En el segon cas, entendre’ns com una espècie aliena a la resta de la natura és molt problemàtic. En exaltar la divisió occidental de subjecte (humà) i objecte (planeta), només aconseguim alienar encara més les accions de la humanitat i entendre’ns com a figures estranyes a tots els processos ecològics. L’obra “The Wonderer above the Sea Fog” de Friedrich és una icona del romanticisme i del gènere del paisatge pictòric occidental: l’home que contempla el territori, no el veu, però assumeix que hi és. 

Cal pensar en un planeta viral, però no en un d’autoimmune, on els processos ecològics siguin estèticament significatius i no contemplacions romàntiques que no activin de manera eficient el nivell polític que permetria una millor convivència entre espècies per a una supervivència terrenal comuna.

ENG

During the first months of quarantine, in the spring of 2020, social media and collective chats won through traditional media as means for exchanging and sharing information.

Amongst the many novelties invading screens during those first months, there is one significant idea: nature recovers. This gets stronger by the sightings of dolphins in the Bosphorus or swans in Venice. Animals “going back” to their historical territories and quantitative data about the decreasing pollution in big cities seemed symptoms confirming that we are, indeed, the virus.

Such a perception has two main points. Firstly, it is based on the romantic idea of a nature that tends to go back to harmony if we let it. This is a relatively new idea and belongs to the ecosystemic approach from the beginning of the twentieth century. Contemporary ecology poses that there is no harmony in anthropical processes of nature, and the concept of balance is more an idea than a reality.

Secondly, thinking we are a species apart from the rest of nature is risky. Praising the western division of subject (human) and object (planet) can only make us alienate even more the actions of humanity and perceiving ourselves as strange figures in all ecological processes. The work “Wanderer Above the Sea of Fog” by Friedrich is an icon of romanticism and the western landscape painting genre: the man who contemplates the territory does not see it but assumes it is there.

We must think of a viral planet, but not an autoimmune one, where ecological processes are aesthetically significant and not only romantic contemplations unable to activate a political level to improve the coexistence between species for shared earthly survival.