Daniela GUARDIA

(AND)

Miralls trencats

Daniela guardia

“Ets més conscient que abans del que és important i del que és trivial. Val la pena esperar el futur!”
(H.D. Thoreau)

CAT

El mirall és el leitmotiv d’aquesta obra, que parteix de la idea que la realitat, és fràgil com el cristall. La vida canvia, de vegades bruscament, i pot quedar esbocinada en mil bocins.

Un mirall és un cos opac de superfície llisa, capaç de reflectir regularment la llum que rep. L’exemple més quotidià és l’espill que molta gent té a casa. El més antic, l’aigua tranquil·la on la gent s’hi reflectia.

Tal i com hem pogut comprovar a través de les pàgines de la història de la humanitat, les catàstrofes, les guerres, les pandèmies ens parlen de canvis, amb imatges colpidores que han trencat més d’una vida, més d’un mirall.

Quan un cop esberla la nostra realitat, l’espill es trenca i escampa les seves miques per tot arreu. Llavors ens adonem com som de fràgils quan la nostra realitat canvia, igual que els cristalls d’un mirall.

Aquest projecte reflecteix la realitat en un mirall; creant espais comuns que simbolitzen els llaços que s’han creat durant la pandèmia i que alhora, també ha desnuat.

Després d’un cop, el mirall -que simbolitza la història de cadascú- s’esbocina, empenyent-nos a començar de nou unint les estelles disperses que mai no tornaran a ser una peça sencera.

I Guàrdia ens demana: Un cop recompost, el mirall reflectirà la mateixa imatge? O en crearà una de nova? La resposta rau en la realitat de cadascú, tot i que com ha fet al llarg dels segles, el joc dels miralls ho reflecteix tot: l’amor, l’inexorable pas del temps, la vida, la mort i la delicadesa i la fortalesa de la humanitat, que fan girar el món i que també el poden aturar.

ENG

Mirrors are the leitmotiv of this work, which emerges from the idea that reality is as fragile as glass. Life changes, sometimes abruptly, and it may break into a thousand pieces.

A mirror is an opaque object with a flat surface that can reflect regularly the light it receives. The most ordinary example is the mirror many people have at home. The oldest one is calm water, where people looked at their reflection.

As we have all seen through human history that catastrophes, wars, and pandemics entail changes, with striking images that broke many lives, many mirrors.

When our reality gets hit, the mirror breaks and spreads its pieces all around. Then, we realize how fragile we are when our reality changes, just like the glass in a mirror.

This project reflects reality in a mirror, creating common spaces symbolizing the bonds that have been established during the pandemic and that, at the same time, have been broken as well.

After a hit, the mirror —symbolizing each person’s history— is smashed to pieces, pushing us to restart, joining the spread bits that will never be a whole piece again.

Guàrdia asks us: Once repaired, will the mirror reflect the same image? Or will it create a new one? The answer lies in each person’s reality. However, as it has done throughout the centuries, the game of mirrors reflects everything: love, the ruthless passage of time, life, death, and the delicateness and strength of humanity, which make the world go round and can also make it stop.