Maurizio PERRON

(ITA)

The Last Refuge?

Maurizio perron

“El més ric és qui té els plaers més barats”. (H.D. Thoreau)

CAT

Maurizzio Perron ens ofereix una reflexió crítica envers la manera de viure de la societat actual i una crida a la responsabilitat que tenim davant el canvi climàtic.

Per això ha construït l’últim refugi: un iglú de fusta. Un concepte contradictori com el món que ens envolta: un iglú que no es fon, estable i indiferent al que passa a l’exterior, com les cases actuals, que mantenen la temperatura, alienes al que passa fora:  25 graus a l’hivern i 18 a l’estiu.

Un condicionament que genera una gran despesa energètica que es podria evitar si ens adaptéssim nosaltres al clima, en comptes de voler viure -hi d’esquenes.

Per Perron, el mal ús de l’energia és el problema més gran que actualment caldria encarar com a societat per no acabar vivint, en un iglú de fusta.

L’art de Perron està molt marcat per la natura: les seves escultures estan sempre fetes amb materials naturals.

En els darrers anys, el seu treball s’ha centrat en el tema de la Casa, en el seu sentit més ampli, ja que entén que la mare natura és la casa de tothom, i reivindica les societats rurals i la cultura de lapònia com exemple d’adaptació de l’home a la natura.

ENG

Maurizio Perron offers a critical reflection about the way of life in nowadays society, as well as a call to our responsibility for climate change.

Because of that, he built the last refuge: a wooden igloo. It is a contradictory concept, just like the world surrounding us: an igloo that can never melt. It is stable and indifferent to what happens outside, like present-day houses, always keeping the same temperatures, unconnected to what happens outside; 25 degrees in the winter and 18 degrees in the summer.

Such conditioning entails a great energy waste, avoidable if we adapted to the climate instead of wanting to live turning our backs to it.

For Perron, the improper use of energy is the biggest problem yet to be handled as a society, if we do not want to end up living in a wooden igloo.

Perron’s art is greatly influenced by nature, as his sculptures are always made of natural materials. 

In the past few years, his work has focused on the concept of the house, in its broadest sense, as he sees mother nature as everybody’s home. He also defends the Lapponian rural society and culture as examples of humans adapting to nature.